El sistema de recollida i tractament del residu tèxtil a Catalunya es troba en una fase de forta tensió estructural com a conseqüència de l’augment del consum de roba, especialment associat al creixement del model d’ultra fast fashion. Aquest model productiu ha comportat un augment de la quantitat de peces que entren al mercat i, paral·lelament, ha reduït de manera significativa la seva vida útil. En els darrers quinze anys, la producció de tèxtil s’ha duplicat, i les previsions indiquen que podria tornar a fer-ho abans del 2030, amb un impacte directe sobre la generació de residus i sobre la capacitat dels sistemes de gestió per absorbir-ne els fluxos.
Aquest escenari es reflecteix clarament a Catalunya, on es generen anualment al voltant de 155.000 tones de residu tèxtil. Actualment, prop del 87%, d’aquest residu es gestiona com a rebuig i acaba incinerat o en abocador, mentre que només un 13% es recull de manera selectiva, principalment a través de contenidors específics. Tot i que la implantació de la recollida separada del tèxtil ha de permetre incrementar aquests volums, l’augment de la recollida no garanteix per si sol una millora en les taxes de reutilització o el reciclatge.
Un dels principals factors que limita el sistema és la pèrdua de qualitat del residu tèxtil que arriba a les plantes de triatge. Les peces associades a la ultra fast fashion tenen una durabilitat molt limitada, ja que sovint estan fabricades amb fibres barrejades i presenten un valor de mercat molt reduït. Aquesta combinació dificulta, d’una banda, la reutilització com el reciclatge, i de l’altra, provoca una saturació dels mercats tradicionals de sortida, tant a nivell local com internacional. A més, el baix cost de la roba nova interfereix, en molts casos, directament en la viabilitat econòmica de la roba de segona mà, fet que accentua la caiguda de la demanda de productes reutilitzats.
Tota aquesta situació afecta a les organitzacions que gestionen els residus tèxtils a Catalunya, les quals moltes vinculades a l’economia social. Aquestes entitats tenen un paper clau tant en la recollida com en la classificació del tèxtil, així com en el seu tractament. A més, faciliten la inserció laboral de persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.
En resum, l’acumulació de grans volums de roba a les plantes, l’increment dels costos logístics i la reducció dels ingressos associats a la venda o la valorització del material posen en risc la sostenibilitat econòmica del model actual, amb especial incidència en territoris amb baixa densitat de població, on els costos de recollida són més elevats.
Cap a nou marc de responsabilitats
Davant d’aquest marc, el desplegament de la responsabilitat ampliada del productor (RAP) esdevé una eina clau per poder reequilibrar el sistema. La normativa europea preveu que els productors assumeixin els costos de la gestió ambiental del residu tèxtil, amb mecanismes de modulació que incentivin l’ecodisseny, la durabilitat i la reciclabilitat dels productes. Fins que aquest marc no estigui plenament operatiu, el paper de les administracions públiques serà determinant per garantir la continuïtat del servei i evitar un col·lapse del sistema de recollida i tractament.
Alhora, la situació actual posa de manifest la necessitat d’un canvi estructural en el model de producció i consum tèxtil. La reducció de la generació de residus passa per allargar la vida útil de les peces, fomentar la reutilització i integrar de manera efectiva els principis de l’economia circular en el sector tèxtil.
