L’obligatorietat de disposar d’una taxa de residus municipals que cobreixi íntegrament el cost del servei s’ha convertit en una de les principals novetats dels darrers anys en l’àmbit de la fiscalitat local. Des de l’abril de 2025, els municipis de més de 5.000 habitants han de garantir que la totalitat del cost de la recollida, el transport i el tractament dels residus municipals quedi finançada mitjançant una taxa o prestació equivalent.
Aquesta obligació deriva de la Llei 7/2022, de residus i sòls contaminats per una economia circular, que estableix el principi de cobertura íntegra dels costos, però deixa en mans dels ajuntaments i ens supramunicipals el disseny concret del tribut. Aquest marge ha donat lloc a models diversos a Catalunya, tant pel que fa a l’import com als criteris de càlcul i la forma de recaptació.
En aquest context, un dels dubtes més freqüents entre la ciutadania és aclarir qui ha d’assumir el pagament de la taxa en el cas dels habitatges de lloguer: el propietari o la persona llogatera.
El paper del contracte del lloguer
Des del punt de vista tributari, la taxa de residus és una taxa local, regulada pel Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, que estableix a l’article 23.1 que el subjecte passiu és la persona que es beneficia del servei, habitualment qui ocupa l’habitatge i genera els residus. Tot i això, moltes ordenances fiscals municipals designen el propietari de l’immoble com a substitut del contribuent, de manera que és ell qui figura al padró i rep el rebut.
El fet que el rebut s’adreci al propietari no determina, però, qui ha d’assumir el cost final del tribut. Aquesta qüestió es resol a través del contracte de lloguer. L’article 20 de la Llei d’arrendaments urbans (LAU) permet pactar que la taxa de residus vagi a càrrec del llogater, sempre que consti de manera clara i expressa. Si no hi ha pacte, és habitual que el cost recaigui en el propietari. En el cas de pisos tancats sense inquilins, el cost també anirà a càrrec del propietari, ja que la taxa es cobra per la prestació del servei i no per l’ús.
En alguns casos com els 36 municipis de l’Àrea Metropolitana (AMB) i la ciutat de Barcelona, la taxa de residus s’inclou en la factura de l’aigua, vinculada al consum com a indicador de generació de residus a cada llar. Tot i això, aquest mecanisme de cobrament no altera el criteri general.
En resum, a Catalunya són les ordenances municipals que determinen qui paga la taxa de residus davant l’administració, mentre que el contracte de lloguer vigent determina qui n’assumeix el cost final. Per aquest motiu, es recomana a les parts implicades revisar tant l’ordenança fiscal aplicable com el contracte de lloguer per aclarir responsabilitats i evitar conflictes.